🌿 El Viatge d’en Cuaeta
Hi havia una vegada un petit cuc anomenat Cuaeta. No era com els altres insectes del bosc, que corrien, volaven o lluïen colors vius. Ell només sabia arrossegar-se lentament per la terra humida, mirant cap amunt amb admiració els ocells que travessaven el cel.
— M’agradaria ser com ells… — sospirava. — Ser àgil, ràpid, lliure… però només soc un cuc petit i insignificant.
Cada dia es comparava amb els altres i cada dia es sentia més petit.
Fins que una tarda, mentre descansava sota una fulla gran, va trobar una granota vella i sàvia que l’observava amb curiositat.
— Per què plores, petit? — li va preguntar amb veu calmada.
— Perquè mai seré més que un cuc… i jo voldria ser una altra cosa.
La granota va somriure i, amb un to misteriós, li va respondre:
— Tot arriba al seu moment, Cuaeta. Però per volar, primer has d’aprendre a creure en el teu propi camí.
Cuaeta no va entendre les paraules de la granota, però va continuar el seu viatge fins que, un dia, va sentir dins seu un estrany cansament. Un instint desconegut el va portar a un racó segur, on es va embolicar en un fil fi i suau.
— Què m’està passant? — es preguntava, amb por i desconcert.
Va quedar immòbil, en la foscor, en silenci. Passaven els dies i es preguntava si algun dia tornaria a veure la llum. Però alguna cosa dins seu canviava. No ho sabia, però estava creixent d’una manera que mai hauria imaginat.
I llavors, una matinada, la seva closca es va esquerdar.
Va sentir la brisa sobre la seva pell, va obrir els ulls i, amb sorpresa, va descobrir dues ales enormes i brillants que emergien del seu cos.
— No pot ser… sóc jo? …
Va moure les ales tímidament i, en fer-ho, es va elevar per primera vegada. Va volar per sobre dels arbres, va sentir el sol escalfar-li el cos i va entendre les paraules de la granota.
Sempre havia estat destinat a volar, però primer havia d’acceptar el seu propi procés.
No havia de ser cap altra cosa. Només havia d’aprendre a ser ell mateix.
Des d’aquell dia, cada cop que veia un cuc mirant el cel amb tristesa, Cuaeta es posava al seu costat i xiuxiuejava:
— No tinguis pressa. Estàs en camí cap a la teva pròpia llum.
🌿 Fi 🌿
✨ Moralitat: El canvi pot ser aterrador, però dins teu ja hi ha la llavor del que vols ser. Accepta el teu procés, confia en el camí i recorda que, per volar, primer has d’aprendre a abraçar la teva pròpia essència.
